comptador

La Unió no se'n surt bastint un espai de pertinença i solidaritat, una pàtria europea. L'eurofília no m'enganya sobre l'aclaparadora indiferència social per la campanya electoral. N'hi ha que ho retreuen a la ciutadania, i, tanmateix, cal reconèixer-li un punt de lucidesa democràtica. Al cap i a la fi, res pot substituir l'elecció d'una Presidència efectiva, d'un Parlament amb partits que marquin el rumb, amb caràcter. Res d'això s'albira en aquestes eleccions, sense debat al carrer. Magre contribució per restablir la fe en la política.

La Unió ha suposat el període de pau, democràcia i prosperitat més llarg de la història, és un projecte d'èxit, necessari, on hi ha coa per entrar i ningú en vol sortir. Ara, constatat això, i celebrat sense reserves, el balanç per als qui aspiram a uns Estats Units d'Europa és trist, en retrocés. Europa ha assajat mesures neoliberals fent-se enfora dels ciutadans. N'heu notat el lideratge front la crisi? En política exterior? Un compromís prou ferm amb la diversitat ecològica i cultural? On va la Unió?

Si l'Europa de l'euro no és més que una unió d'Estats, aquest trull electoral perd fondària. I la gent se'n tem. Motiven més les lectures al nivell que es perceb rellevant, l'estatal i l'illenc. Així ho assumeix la campanya, desganada, de continguts demagògics i banals, desqualificadora fins a la grolleria... sota la ferum de la corrupció.

També els nacionalistes, rere un tel de discurs europeu, ens parlen de Madrid. La dificultat de federar esforços és una mancança crònica del nacionalisme, que posa en entredit la professió, sincera, d'internacionalisme. Per això, reunir l'esquerra nacionalista a ALE va ser una passa rellevant. Però el veto d'ERC al PSM, contrariant la resta de partits, evidencia que la tàctica partidista capola l'interès europeista. Poca altura de mires, preocupant en venir de Catalunya. Ara, el nacionalisme progressista de la tercera força política del país no concorr a les eleccions i es troba engrunat entre haver de contestar una estratègia jacobina que grinyola espantosament d'incongruència contraeuropea, i, a l'hora, dar suport a qui els exclou. Un dilema ben sobrer en un moment d'ofensiva contra les senyes d'identitat i de tsunami bipartidista.

Per sobre totes aquestes misèries, el geni del Barça. Arrelat al país, obert a tothom, amb incontestable vocació internacional: Campió d'Europa. Gràcies Pep, gràcies Barça, gràcies Catalunya.